El repte de la càmera

El dijous passat vaig gravar la meva classe. La veritat és que la càmera no em va fer vergonya, ni por, tot el contrari, va er un element clarament motivador. Em va motivar a esforçar-me en aquelles coses de les que sóc conscient que són els meus punts febles. Em vaig esforçar en fer servir l'alemany el màxim que vaig poder, en connectar tot el que estava explicant de manera que els alumnes hi veiessin una progressió lògica. Vaig introduïr els verbs amb preposició, un tema complicat en alemany ivaig tenir la sensació que els alumnes em van seguir bé. A la nit quan vaig arribar a casa vaig veure uns 20 minuts de la classe. Em vaig quedar alucinada de lo molt que em toco la roba i vaig tenir la sensació que era com una mestra de primària, molt expressiva però potser massa mare.Estic esperant el feed-back d'un company que s'està mirant el video per veure si treiem alguna conclusió.
El divendres jo vaig anar a observar la seva classe i la veritat és que ho vaig trobar difícil, sobretot el fet de voler fer només un registre d'evidències del que passava ala classe sense pensar com ho faria jo. En contrast amb la meva classe vaig veure que per a mi la part afectiva és molt important, que potser maternalitzo als meus alumnes. Aquest maternalitzar forma part de la meva personalitat, no ho puc evitar, em surt, sento molta empatia pels meus alumnes , em preocupa que es trobin bé a la classe, que s'ho passin bé, que es creïi una atmòsfera agradable. Cada vegada estic més convençuda de l'importància de l'afectivitat en qualsevol àmbit. Malgrat això reconec que hi ha gent que no ho necessita, que és capaç de venir a classe sense establir cap vincle afectiu amb el grup i per això arribo a la conclusió que jo ho faig així perquè no ho sabria fer d'una altra manera però que no vull pensar que sigui l'unica vàlida.